Una arquitectura més respectuosa amb el medi ambient passa, en primer lloc, per prendre consciència sobre les càrregues ambientals que genera i, a continuació, per adoptar mesures que les minimitzin.
La construcció i el manteniment dels edificis consumeix el 40% dels materials utilitzats a la Unió Europea. Aquesta dada indica la gran repercussió que pot tenir fer una bona elecció de materials per a la construcció i rehabilitació d’edificis.
El repte pels professionals de l’edificació és aconseguir complir els requeriments de funcionalitat, seguretat i habitabilitat dels edificis al mateix temps que reduim al màxim el seu impacte ambiental.
A l'hora d'escollir materials de construcció cal tenir en compte quin consum de recursos naturals representarà, quines emissions es generaran, quin impacte tindrà sobre els ecosistemes i quin serà el seu comportament com a residu.
A continuació es detallen alguns dels impactes ambientals més rellevants i que s'acostumen a utilitzar per comparar productes.
S’origina com a conseqüència del retorn a la superfície de la terra en forma d’àcids dels òxids de sofre i nitrogen descarregats a l’atmosfera. Aquesta acidificació es pot produir com deposició seca o deposició humida (pluja àcida).
La biodiversitat és garantia de benestar i equilibri en la biosfera. En cada ecosistema, els organismes vivents són part d'un tot actuant recíprocament entre si, però també amb l'aire, l'aigua i el sòl que els envolta. La principal causa de la pèrdua de biodiversitat és el deteriorament de l'hàbitat de les espècies afectades.
La contaminació de l'aigua pot provocar que hi hagi un excés de nutrients, principalment nitrògen i fòsfor. L'excés de vegetació i altres organismes fa que s'esgoti l'oxígen de l'aigua i en condiciona la vida d'altres espècies com els peixos.
Els gasos responsables de l’efecte hivernacle són aquells components gasosos de l'atmosfera, tant naturals com d'origen antropogènic, que absorbeixen i reemeten radiació infraroja. A mesura que incrementa la concentració d'aquests gasos, la radiació infraroja és absorbida a l'atmosfera i reemesa en totes direccions, contribuint aquest fet a que la temperatura mitjana de la Terra augmenti.
Es consideren metalls pesants els que tenen un pes atòmic relativament elevat i una densitat aproximada de 5 g/cm3. En general, acostumen a ser molt tòxics i no es troben en concentracions gaire elevades a l’aire o a l’aigua. Però són elements que són presents al medi en concentracions baixes i que en cas d'acumular-se poden arribar a nivells crítics o letals.
A la part superior de l'Estratosfera es troba la capa d'ozó, que actua de filtre de la radiació solar ultraviolada. Si es produeix una reducció de la seva concentració, es provoca un increment de la quantitat de radiació ultraviolada que incideix sobre la Terra. Quan el diòxid de nitrogen i els CFCs arriben a les altes regions de l'Estratosfera són dissociats per efecte de la llum solar, produint-se òxid de nitrogen i clor lliure. Aquest darrer element destrueix l'ozó.
L’ús de combustibles fòssils provoca emissions d’òxids de sofre (principalment, SO2) i de nitrogen (NOx) a l’aire. Aquests contaminats es combinen amb la humitat de l’atmosfera i formen àcid sulfúric i nítric, respectivament, que cauen en forma de pluja àcida. La pluja àcida afecta negativament els llacs i els boscos, la flora i la fauna, les terres agrícoles, les reserves d’aigua i la salut humana.
És la boira amb presència de contaminats atmosfèrics originats bàsicament per la indústria i el transport, i que és conseqüència de la concentració de partícules de pols i fum que, en actuar com a nuclis de condensació, provoquen la condensació de vapor d’aigua, fins i tot amb una humitat relativa d’aigua molt inferior al 100 %. Els contaminants que més contribueixen a aquest efecte són les partícules, el carbó, la pols de ferro i l’òxid de sofre.
Les afectacions poden ser múltiples, una de les més destacades és la probabilitat de provocar càncer. Establir els nivells de toxicitat crònica per a cada substància és complicat, ja que en cada cas hi ha molts factors que afavoreixen o desafavoreixen els efectes de la possible toxicitat, que, en no tenir efectes immediats, no sempre permet correlacionar amb claredat les relacions causa-efecte.
1. La majoria dels materials que s’utilitzen en construcció són vàlids, no els podem considerar bons o dolents. El que és bo o dolent és la manera d’utilitzar-los, com els gestionem durant tota la seva vida útil.
2. Els tècnics necessitem disposar d’informació sobre el cicle de vida dels materials, per tal de poder elegir les solucions constructives a partir de dades objectives. Aquesta informació ens la proporcionen les declaracions ambientals de producte.
El sector de l’edificació actualment es basa en extreure i transformar recursos per a la seva utilització en els edificis i, en un determinat període de temps, convertir-los en residus.
Si aconseguim que els residus es tornin a convertir en recursos podrem tancar el cicle dels materials.
A continuació es mostren alguns exemples de mesures que poden ajudar a reduir l’impacte ambiental dels materials utilitzats a l’edifici:
| Etapa | Aspectes a considerar durant el disseny de l'edifici |
|---|---|
| Producció materials |
|
| Construcció |
|
| Explotació / Manteniment |
|
| Rehabilitació |
|
| Fi de vida |
|
A més, es recomana aplicar la metodologia de l’Anàlisi de Cicle de Vida (ACV) a l’hora de dissenyar o prioritzar estratègies de reducció d’impacte ambiental. Aquesta metodologia permet tenir un coneixement més complet dels productes i evitar possibles transferències d’impactes ambientals, com per exemple que s’utilitzin materials de baix impacte en quant a producció però que siguin poc durables i se’n necessiti una major quantitat.
La metodologia de l'Anàlisi de Cicle de Vida (ACV) pot ser útil per a realitzar estudis comparatius de productes, equips i sistemes que tinguin una mateixa funció. Aquesta eina permet realitzar balanços globals considerant tots els impactes ambientals que es produeixen en les diferents etapes dels materials que incorporem al construir un edifici: la producció de materials, el seu transport i la posada en obra, la seva vida útil en l'edifici, la seva desinstal·lació i la gestió final dels residus que es generen.
L’objectiu de les ecoetiquetes (o etiquetes ecològiques) és el de promoure la demanda d’aquells productes que tenen un menor impacte ambiental associat. D’acord amb la ISO (organització internacional d’estandardització) existeixen tres tipologies d’etiquetes ecològiques:
Les ecoetiquetes tipus I són certificacions ambientals que consideren l’anàlisi de cicle de vida del producte o servei. D’acord amb la ISO 14024, les ecoetiquetes tipus I formen part d’un programa voluntari, multicriteri i desenvolupat per una tercera part que n’autoritza l’ús. L’ecoetiqueta tipus I indica que un producte és ambientalment preferible en funció d’una sèrie de consideracions basades en el seu cicle de vida. Alguns exemples d’ecoetiquetes tipus I, geogràficament properes i que inclouen productes de la construcció són:
 |
Distintiu de Garantia de Qualitat Ambiental Generalitat de Catalunya |
 |
Ecolabel Unió Europea |
 |
Aenor Medio Ambiente Asociación Española de Normalización y Certificación |
 |
Der Blaue Engel (Àngel Blau) Ministeri Federal de Medi Ambient d'Alemanya |
 |
The Swan (Cigne Blanc) Northern Ecolabelling (Noruega, Finlàndia, Islàndia, Dinamarca, Suècia) |
 |
NF Environnement AFNOR Certification (França) |
Les ecoetiquetes tipus II o autodeclaracions ambientals, d’acord amb la ISO 14021, consisteixen en afirmacions relatives a alguna característica ambiental del producte que les conté i que no han estat certificades per una tercera part. Segons la norma ISO 14021, s’ha d’evitar l’ús de frases massa generals o ambigües sobre el producte com ara “respectuós amb el medi ambient”, “ecològic”, “no contamina” o “protegeix la capa d’ozó”.
 |
El bucle de Möbius és un exemple d’autodeclaració ambiental molt coneguda pel consumidor. Segons la ISO 14021, es pot utilitzar per indicar que un producte o envàs és reciclable o que conté material reciclat. En absència d’un percentatge, el símbol s’interpreta com que el producte o l’envàs és reciclable. Quan s’indica un %, s’està declarant el contingut de material reciclat del producte o envàs. Algunes empreses utilitzen símbols per tal de diferenciar els productes propis que tenen un millor comportament ambiental. Segons la ISO 14021, aquests símbols han de ser simples, fàcilment reproduïbles i identificables. A més, en cas que s’utilitzin objectes naturals, aquests han de tenir una relació directa i verificable amb allò que es declara.
Les ecoetiquetes tipus III o declaracions ambientals de producte, d’acord amb la ISO 14025, faciliten la comunicació objectiva, comparable i creïble del comportament ambiental dels productes. Les EPDs no donen criteris per a la preferència d’un producte ni estableixen uns criteris mínims a complir. Tanmateix, poden fomentar la demanda i l’oferta de productes i serveis amb un menor impacte ambiental en permetre una comparació justa entre diferents productes. Aquestes declaracions es basen en l’Anàlisi de Cicle de Vida del producte que es desenvolupen d’acord a uns requeriments específics. A més, les EPDs poden ser revisades i validades per un organisme acreditat. Alguns exemples d’ecoetiquetes tipus III que inclouen productes de la construcció són:
 |
Declaració Ambiental de Producte de la Construcció Declaració Ambiental de Producte (Espanya) administrada pel Col·legi d’Aparelladors, Arquitectes Tècnics i Enginyers d’Edificació de Barcelona. |
 |
Environmental Product Declaration (Declaració Ambiental de Producte) Administrat per AUB (Alemanya) |
 |
Environmental Product Declaration (Declaració Ambiental de Producte) Administrat per The Swedish Environmental Management Council (Suècia) |