Avui dia, la qualitat de les aigües superficials d’Espanya no és del tot satisfactòria.

L’estat de la majoria dels rius de la meitat nord peninsular presenta un grau òptim de conservació però el grau de contaminació de les aigües creix a mesura que van passant per nuclis urbans i industrials, arribant a un estat molt degradat en els seus trams mitjos i finals. El cas s’agreuja quan es tracta de la meitat sud, vam contar amb la mateixa problemàtica respecte a la meitat nord peninsular però a més la qualitat de l’aigua en les capçaleres empitjora a causa del menor cabal present, el que augmenta la concentració dels abocaments contaminants.

Els dics o la presa d’aigua en els rius són les formes de captar les aigües superficials. Quan es tracta de l’aigua provinent de rius el tractament és més complex per estar exposada a la incorporació de materials i microorganismes. Segons l’època de l’any (a l’estiu l’aigua dels nostres rius és menys cabalós i per tant més tèrbola que a l’hivern) varien els nivells de terbolesa, de contingut mineral i el grau de contaminació. Emprem els pous de bombament o les perforacions quan es tracta de captar aigües subterrànies.

Les aigües provinents de fonts subterrànies profundes, galeries filtrants o manantials conten amb la peculiaritat que, si superen les anàlisis químiques i les previsions en la seva captació per a evitar la contaminació, poden destinar-se directament al consum. Aquestes aigües són en general potables de forma natural. Es recomana un tractament amb clor per a protegir l’aigua de possibles alteracions en la xarxa de distribució que puguin contaminar aquesta aigua. Si l’aigua no és potable de forma natural haurà de tractar-se d’igual manera amb un tractament corrector, tal com succeeix amb les aigües superficials.

Aquest tractament corrector o potabilitzador pot ser físic, químic o bacteriològic i se sol realitzar en estacions potabilitzadores ETAP.

Tractament físic:

L’objectiu d’aquest tractament corrector consisteix a eliminar la terbolesa i el color, és a dir, l’eliminació de matèries en suspensió, finament dividides, que no assenten fàcilment, acompanyades moltes vegades de matèries orgàniques coloidals o dissoltes, que no són retingudes per la simple filtració. Per a això és necessari un tractament previ amb coagulant químic, seguit de decantació o clarificació i després filtració, a través d’una capa de sorra.

Hi ha dues classes de filtres de sorra: els d’acció lenta i els d’acció ràpida, i aquests es divideixen en filtres de superfície lliure i filtres de pressió.

En els filtres lents l’aigua passa per gravetat a través de la sorra a baixa velocitat, la separació dels materials sòlids s’efectua al passar l’aigua pels porus de la capa filtrant i adherir-se les partícules als grans de sorra.

En els filtres ràpids amb superfície lliure l’aigua descendeix per gravetat a través de la sorra a una velocitat major. És imprescindible el tractament amb coagulants per a treure la major quantitat de partícules en suspensió. El filtre es renta amb un corrent d’aigua en sentit contrari al de filtrat, que expandeix el jaç i es duu al desguàs els sòlids acumulats o qualsevol altre material inert i finalment es realitza un tractament de desinfecció, mes o menys intens, segons el grau de contaminació.

Per a eliminar o reduir la intensitat dels gustos o olors es recomanen diferents procediments, que depenen de la naturalesa del problema, com són: airejació, carbó actiu, ús de clor o altres oxidants, com l’ozó, etc., i algunes vegades combinant amb tractament previ de l’aigua natural amb un alguicida.

Tractament químic:

El tractament corrector químic es refereix a la correcció del pH de l’aigua, a la reducció de la duresa, a l’eliminació dels elements nocius o a l’agregat de certs productes químics, buscant sempre millorar la qualitat de l’aigua. La correcció del pH pot fer-se agregant calç o carbonat de sodi, abans o després de la filtració. La reducció de la duresa, pot fer-se per mètodes simples (calç, soda, zeolita o resines) o mètodes composts (calç-soda; calç-zeolita, calç-resines). L’eliminació d’elements nocius pot referir-se a baixar els continguts excessius de ferro, manganès, flúor, arsènic o vanadi. Per último pel que fa a l’agregat de productes químics, diem que es refereix a l’agregat de flúor.

Tractament bacteriològic:

El tractament bacteriològic es refereix gairebé exclusivament a la desinfecció amb clor, podent-se utilitzar clor pur, sals clorogenes o hipoclorits. Les dosis a utilitzar generalment es fixen sobre la base del clor residual, el valor del qual ha d’estar entre 0.05 mg/ l i 0.1 mg/l per a quedar a cobert de qualsevol contaminació secundària.

En els proveïments d’aigua potable s’empra el gas clor mentre que per a proveïments mitjans o petits s’utilitzen hipoclorits. El procés més senzill d’esterilitzaió i barat és la cloració, l’acció del clor és de poca profunditat i les partícules en suspensió la dificulten. Existeix un punt crític de cloració, si en la cloració sobrepassa el mínim de clor, es parla de cloració crítica, nociva per a la salut i causant de malalties tals com càncer.

Altres mètodes de desinfecció bacteriològica són:

• Irradiació Ultraviolada, per mitjà d’un llum de quars plena de vapor de mercuri, es poden produir llamps ultraviolat. Aquests llamps maten als bacteris, desintegrant-les.
• Otzonització, l’ozó en contacte amb substàncies oxidables es descompon ràpidament en oxigen naixent i oxigen diatòmic inactiu. El primer destruïx la matèria orgànica present.
• Osmosi inversa, és un procediment que garanteix el tractament desalinitzador físic, químic i bacteriològic de l’aigua. Funciona mitjançant membranes de poliamida semipermeables, enrotllades en espiral, que actuen de filtre, retenint i eliminant la major part de les sals dissoltes al mateix temps que impedeixen el pas dels bacteris i els virus, obtenint-se un aigua pura i esterilitzada.