Aïllar els edificis (II)
Enviat a Energia, Materials el 08-12-2011 – 2 Comentaris
En el capítol anterior vèiem com aïllar les façanes dels edificis des d’un punt de vista més aviat teòric. Ara tenim l’oportunitat de comentar amb en Josep Linares, de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya, quines són les millors estratègies d’aïllament de façanes i quines són les solucions constructives més utilitzades. Analitzarem com s’han enfocat els projectes de rehabilitació energètica del barri El Verdum de Barcelona i Can Jofresa de Terrassa. També veurem solucions que s’adopten en altres països per aconseguir reduir al màxim els ponts tèrmics de les façanes.
Hi ha moltes raons per justificar la millora de l’aïllament dels edificis. Tot i així, sovint es segueix veient com una actuació cara i difícil d’amortitzar en comparació a la millora dels sistemes actius de climatització. Per valorar correctament la conveniència de millorar l’aïllament d’un edifici cal tenir en compte la oportunitat (aprofitar una rehabilitació de façana o coberta per fer l’actuació) i el termini. Si es fan actuacions a llarg termini, aïllar l’edifici és una de les primeres opcions, ja que el primer que cal fer és reduir la demanda i després millorar la forma de satisfer aquesta demanda. Fer-ho al revés implica invertir en uns sistemes actius preparats per una demanda elevada, i si posteriorment reduïm la demanda amb actuacions passives tindrem uns sistemes actius sobredimensionats.
A l’hora d’escollir un material per aïllar un edifici, és important conèixer la seva capacitat d’aïllar, però també és important saber què implica la seva fabricació. Diferents aïllaments tenen diferents impactes ambientals, i és important conèixer aquesta informació per no caure en l’error de pensar que qualsevol forma d’aïllar és igual de bona per al medi ambient.
Les finestres que seleccionem per a la construcció o rehabilitació d’un edifici condicionaran molt la demanda energètica de l’edifici. Per tant a l’hora de valorar el seu preu cal pensar també en el retorn de la inversió en estalvi energètic.
És habitual diferenciar les pintures entre “normals” i “ecològiques”, però la realitat és que aquesta diferenciació és massa simplista i provoca una certa confusió. Hi ha diversos tipus de pintures, cada un amb els seus avantatges i inconvenients, i la millor manera de preservar el medi ambient i la salut de les persones és conèixer la pintura més adequada per a cada cas.
En els climes càlids és molt important controlar adequadament la radiació solar que incideix en els edificis. Els tendals són elements lleugers i versàtils que, ben utilitzats, poden suposar un gran estalvi en la climatització de l’edifici.
La industrialització es caracteritza per traslladar la major part del procés constructiu a una fàbrica. Els mòduls tridimensionals de l’edificació industrialitzada es construeixen en una cadena de muntatge, el que representa més seguretat per als treballadors i molts avantatges organitzatius.
Quan es parla de l’impacte ambiental d’un edifici de nova construcció, o d’una rehabilitació, normalment es donen valors sobre el seu funcionament. És més habitual veure afirmacions del tipus “aquest edifici consumirà un 30% menys d’energia que un de convencional” que no pas dades sobre els impactes de la construcció en sí, tot i que sabem que aquests impactes són rellevants. La raó és que resulta molt més senzill mesurar l’ús que la construcció. Els diferents productes que composen un edifici provenen de diferents empreses, que a la vegada fabriquen els seus productes a partir d’altres subproductes i matèries primeres que provenen d’altre empreses. Fer el seguiment de, per exemple, el consum d’energia necessari per fabricar un producte és complex.
Les etiquetes ecològiques, o ecoetiquetes, són sistemes voluntaris de qualificació ambiental que certifiquen que un producte determinat és més respectuós amb el medi ambient que la majoria de la seva categoria.
La flexibilitat d’ús que permeti un edifici condicionarà la quantitat de remodelacions que haurà de patir al llarg de la seva vida útil. Si un edifici, com el Georges Pompidou, permet fer canvis d’activitat sense pràcticament haver de fer-hi obres, les possibilitats de que quedi obsolet a nivell d’ús seran molt petites.
